EL REMOLÍ DEL BARÇA

Un remolí és un fenomen atmosfèric de caràcter turbulent causat per un enorme gradient vertical de temperatura i pressió, que provoca el ràpid moviment ascendent i circular de l’aire concentrat en una petita àrea. N’hi ha de moltes menes i potències. Els remolins més potents i devastadors són els tornados. Remolins molt més corrents i inofensius són els remolins de pols, de neu, o de fulles que sovint es veuen a la Naturalesa.

El Barça està immers en un gran remolí que no li permet destriar els errors dels encerts en la passada temporada. Per una banda, el remolí sembla crear la il.lusió d’estar en una espiral ascendent perquè l’equip va guanyar un triplet, Messi ha trobat una posició idònia per expressar el seu millor futbol, Neymar i Suàrez es reparteixen les assistències genials de Messi com bons germans, i la defensa – liderada per un magnífic Piqué, ressuscitat com l’au Fènix – ha estat d’una solidesa a prova de bombes. El grup, a més, fa pinya al voltant de l’entrenador, que al final ha validat la seva teoria que les rotacions – per molt que des de fora semblin aleatòries – són importants per mantenir els jugadors fora de la infermeria a llarg termini. L’aficionat eufòric diria que aquest és un remolí de confettis i celebracions, el remolí del trident atacant més mortífer que potser hagi tingut mai el Barça.

Però el remolí ha pulveritzat dues coses molt importants de l’Univers blaugrana. La primera és que l’equip ja no construeix el joc elaborant-lo al mig del camp – un postulat cruyffià que semblava inviolable. Per consigna de Luis Enrique, les transicions són més ràpides i, tot s’ha de dir, el joc ha adoptat més variants. El problema és que el sistema potencia centrecampistes forts com Rakitic i desaprofita els peus fins d’Iniesta, a qui se li demana que corri massa. De moment, molts consideren que el canvi està validat pels triomfs obtinguts – una interpretació perillosa ja que es podria donar el cas que el triplet hagués coincidit amb un moment de baixa forma dels rivals. El temps jutjarà Luis Enrique de la mateixa manera que va jutjar Cruyff.

El remolí també ha pulveritzat la cantera del Barça. La Masia – lloada des de les grans escoles de negocis com el motor del Barça perquè generava immens talent a baix cost com Puyol, Xavi, Iniesta, Messi, Busquets, Pedro, Cesc, Thiago, i un llarg etcètera – ha caigut en picat des que Sandro Rosell va fer-se càrrec del Barça i va donar prioritat a un model mercantilista de club, que Bartomeu ha continuat amb força. És molt senzill d’explicar. La Masia necessita experts que se l’estimin i un “ascensor” que la connecti al primer equip. En temps de Guardiola i Tito, es donaven totes dues condicions. Durant l’Edat d’Or de la Masia – la que ha produït Messi i els Campions del Món Xavi, Iniesta, Piqué, i companyia –, la Masia ha estat dirigida per Guillermo Amor i el futbol base per Albert Puig; Guardiola i Tito van arribar a posar de titulars fins a vuit jugadors del planter per partit. No hi ha cap justificació per haver acomiadat Amor i Puig: ara a la Masia ja no hi impera la cultura de l’excel.lència sinó el favoritisme, i això ha contribuït a un dels pitjors rendiments esportius de l’última dècada, amb un Barça B relegat a la Segona Divisió B per culpa d’una pobríssima gestió d’Eusebio. Ja es van intuir símptomes que la cosa no rutllava quan el Barça va perdre, per deixadesa, tant Thiago com Cesc, en operacions en què el Barça hi va sortir perdent jugadors insígnia del seu mig del camp llegendari per acabar reforçant rivals europeus. Tampoc Luis Enrique hi ha ajudat: aquesta temporada l’ascensor només ha fet pujar Rafinha i Sergi Roberto, però no han estat titulars. Donar minuts als canterans és essencial per a la seva progressió, i fitxar talent de fora tapa la progressió dels canterans.

L’error en què cauen molts barcelonistes és creure que el triplet justifica tot el que s’ha fet, com si pulveritzar la Masia i saltar-se el mig del camp amb presses fos necessari per aconseguir bons resultats. Molts ignoren que part del triplet ha estat possible gràcies al mal moment que atravessa el Reial Madrid. El Reial Madrid també va oblidar aquesta sàvia llei dels vasos comunicants en guanyar la “Décima” i va llançar-se a proclamar amb eufòria que s’havia invertit un cicle quan en realitat era el Barça qui era en un sotrac degut al càncer de Tito. Ara celebrem que la prepotència dels diners de Florentino encegués el madridisme, però el soci blaugrana és a punt de caure en el mateix error. No només no hem de destruir la Masia, és que el triplet s’ha construït en part gràcies als esforços pacients de la Masia des de fa més de vint anys. Els nois de la Masia pugen amb un valor afegit, que només s’observa quan se’ls veu jugar junts. El que hem de preguntar-nos és on seria el Barça si ara Iniesta, en lloc d’haver d’aprendre a combinar amb Rakitic, Turan i un possible Pogba, hagués pogut seguir triangulant amb els ulls tancats amb Thiago i Cesc. (No s’entén per què no puja Samper, tal com està la situació del Barça B.) Si ara destruïm o devaluem la Masia, d’aquí deu anys el Barça només podrà comprar jugadors a les subhastes – com fan el Madrid i el PSG – i no necessàriament triomfaran al Barça (recordi’s el fracàs d’Ibrahimovitz, un gran jugador). Mentre els fracassos dels canterans no costen gaires diners i se’n van amb un agraït aplaudiment, els fracassos de les estrelles sovint costen una temporada, una fortuna i molts maldecaps. Tot i així, aquest és l’únic model que entenen l’espècie d’empresaris com Rosell, Bartomeu i Florentino Pérez, i només ens aboca a un incert remolí de fum.

NOTA: Aquest bloc es molt jove! Ajuda’l a créixer compartint-lo amb els teus amics a Twitter i Facebook.